· FVF-RDT Anantapur 2006+2007 ·

El comiat

2007-05-08T08:48:00.000-07:00

Em resulta difícil resumir aquests cinc mesos de voluntariat a la Fundació Vicenç Ferrer, tampoc és la meva intenció fer-ho, per què no crec que aconsegueixi plasmar amb paraules el que ha estat i el que he sentit. Suposo que això només ho saben els que, com jo, ho han viscut. De totes maneres m’agradaria escriure algunes conclusions.

Com s’acostuma a dir “no és un comiat per sempre”, és evident que no soc el mateix que quan vaig arribar, alguna cosa ha canviat a dins meu i m’enduc molt mes del que jo hagi pogut aportar. En Vicenç ho resumeix amb una frase: “Vosaltres us penseu que veniu a salvar el món però veniu a salvar-vos a vosaltres mateixos”.

La trobada amb la realitat

Recordo ara la meva arribada a la Índia. El xoc social i cultural que suposa per a un occidental arribar a un país oriental del tercer món demana uns quants dies d’adaptació. Malgrat tot, a la Fundació es crea una bombolla que no reflexa del tot la realitat social de la zona, la qual cosa també és normal, per ajudar cal estar bé. L’arribada a la Fundació va suposar primer de tot un trencament dels esquemes prefixats. Un es pensa que el rebran amb els braços oberts com a nou voluntari, que una ONG és un lloc on és reuneixen persones bones, que s’arriba per ajudar als pobres i que tot serà molt bonic, en canvi la realitat és molt més complexa. És veritat que aquesta visió idealitzada no deixa de tenir quelcom de creuada infantil. Després d’un temps aquí m’atreveixo a dir que una ONG és com la vida, hi ha de tot. Hi ha moments gratificants, satisfaccions, il·lusió, amistat, etc. però també moments durs, enveges, egoisme, rutina, desenganys i la gent no és tant bona. En definitiva, és un conjunt de persones amb virtuts i defectes, afortunadament. A mi personalment em va anar molt bé trobar-me amb la realitat, contrastar la meva idea mitificada d’una ONG (i també d’algú com en Vicenç) amb la realitat. Adonar-se d’aquest fet ajuda molt a valorar el que tenim i també el que hem viscut. Hi ha molta gent que això no ho accepta i s’enfonsa. A mi em va donar una lliçó per seguir endavant. Superat aquest punt (que no és fàcil) es comencen a distingir a persones honestes que estan aquí fent les coses el millor que poden. S’ha de reconèixer que és un bon lloc per trobar bona gent, interessant i amb ideals molt dignes de la que es pot aprendre molt. Però no és una regla general i també n’hi ha que fugen d’alguna cosa i esperen trobar aquí la solució als seus problemes. Més que a ajudar vénen a ésser ajudats, i la bufetada que s’enduen és de campionat.

La ruptura temporal amb la societat de consum

Haig d’avisar que no em considero un utòpic anti-sistema. Al contrari, crec en l’economia de lliure mercat i en el foment de la competència com a forma de progrés social, econòmic i tecnològic. Malgrat tot, s’ha de reconèixer que a vegades semblem esclaus del consum compulsiu. Aquí, m’he adonat que la societat de consum ha creat, i està creant, un conjunt de necessitats cada vegada més inútils i, el més impressionant, és que sembla que no es pugui viure fora d’aquesta espiral. La vida al campus de la Fundació m’ha fet adonar que això no és cert. Aquí, potser per que no hi hagut més remei, he vist les coses des d’una altre perspectiva. Tots aquest mesos he viscut sense gastar (...a mi que a la mà els diners em cremen) sense TV, sense mòbil, sense cotxe ni moto i sense molts dels gastos que a occident es consideren del “món de l’oci”. I no només he sobreviscut, sinó que he trobat mes temps per llegir, per conversar, per escriure i per pensar. Evidentment, no ens ha faltat ordinador i internet, els quals considero una eina genial i un avenç de la tecnologia. Però un no pot sentir-se literalment “arrencat” de la societat consumista occidental. I la sensació és brutalment alliberadora. Em va resultar xocant escoltar el cas de l’Arianne, una voluntària que treballava en una empresa de marketing. Ens explicava com l’ofegava estar tot el dia pensant en com “enganyar” als consumidors, com fer que comprin un xampú que els farà el cabell més nutritiu o com se’ls acudia fer el foradet del xampú més gran per a que s’acabi abans, entre d’altres mètodes ruins. Això està passant i és una realitat més del món occidental. Em feia molta gràcia l’expressió que utilitzava ella: “...ahora, por fin, estoy aprendiendo a vivir fuera de matrix”. La veritat, a vegades sembla que hi vivim.

El descobriment de la Índia i el contacte amb la cooperació internacional

La Índia és indescriptible, un país de contrastos, espiritual, de gent hospitalària i honesta... podria omplir pàgines parlant només de la Índia, però per això ja existeix la lonely planet que ho farà millor que jo, així que em centraré en l’aspecte humanitari. Si el front de la guerra contra la pobresa està a l’Àfrica, la reraguarda està a la Índia, un país on conviuen el primer i el tercer món, a vegades l’un al costat de l’altre. Avui en dia quasi ningú es mor de gana a la Índia, només en casos aïllats d’extrema sequera. Tot i que en descens, encara hi ha malalties eradicades a Occident com la poliomelitis, malària o lepra presents entre la població. Podríem dir que les necessitats bàsiques estan cobertes, però hi ha dèficit en sanitat, educació i sobretot a nivell formatiu. Analfabetisme, discriminació de la dona, treball infantil, marginació social dels discapacitats, manca de mètodes anticonceptius eficaços,... són problemes presents a la Índia actual. El creixement de la població per sobre del creixement econòmic segueix generant pobresa, contaminació i manca d’aigua i d’aliments. És un país relativament segur per viatjar i molt bo per entrar en contacte amb el món de la cooperació sobre el terreny. La meva estada a la Fundació m’ha permès, no només entendre el funcionament d’una ONG, sinó conèixer centenars de persones interessants entre cooperants, voluntaris i visitants. He tingut la sort de formar part d’un equip multidisciplinar i conèixer a metges, professors, periodistes, fotògrafs, economistes, informàtics, topògrafs, enginyers, bioquímics, advocats, fusters, artesans i també a “Mc Givers” d’aquests que saben fer de tot. Les trobades a la cantina de la Fundació (un autèntic think-tank) ens ha proporcionat converses de sobre taula d’allò mes interessant on cada dia s’aprenien coses noves. Debats sobre cooperació, política (els de Madrid ho saben prou bé...), mediambient, religió, etc. A Espanya, i suposo que a la resta d’occident, hi ha gent movent-se, fent coses, engegant projectes i participant en tot un conjunt de tasques solidàries, a més de la col·laboració directa amb diferents ONG. L’esperit que es crea a vegades entre els voluntaris és molt positiu, precisament el fet d’ésser voluntari, de no treballar només a canvi de diners, prestigi o poder allibera de tal manera que cadascú està disposat a donar el millor de sí mateix. I s’aconsegueix. Els resultats aconseguits en moltes disciplines no té res a envejar als occidentals. Suposo que aquesta és la grandesa de la solidaritat. El no esperar res a canvi, no posa límits, no mesura l’esforç de la feina realitzada, el subconscient no esperar amortitzar la inversió. En canvi la recompensa arriba de forma immediata. Poder ajudar algú que té unes necessitats tan extremes, les mirades penetrants d’agraïment... és aquest fenomen el que costa d’explicar amb paraules, s’ha de viure. Aquesta realitat sempre supera la ficció, i és l’única que es pot idealitzar per que sempre et quedes curt. Evidentment, no tot han estat flors i violes. En una ONG, com en una empresa, també hi ha conflictes interns, critiques al sistema, discrepàncies i suposo que això és bo, som humans i aquestes coses ajuden a evolucionar i millorar. Per a mi, sens dubte, el conjunt a estat positiu i enormement gratificant.

L’arquitectura, l’eix central de la meva tasca com a voluntari

En aquesta regió de la Índia s’han donat les condicions favorables per a permetre que l’arquitectura torni a la seva essència: donar resposta a un conjunt de problemes. Arquitectura = Solució. Un concepte que al primer món és mes ambigu, on els excedents creen sovint problemes inexistents o es redueixen a conceptes formals. Aquí els problemes s’imposen: l’elevada temperatura requereix una tipologia i uns detalls constructius específics, l’escassetat aguditza l’enginy i l’economia de mitjans, la urgent necessitat demana rapidesa en els sistemes constructius, etc. En definitiva una demanda de respostes i solucions racionals. Ha estat gratificant observar com les tipologies arquitectòniques seguides per als arquitectes que han passat per RDT ha estat l’arquitectura racionalista del segle XX. No és estrany, l’arquitectura moderna sorgia del mateix concepte: solucionar, trobar respostes racionals als problemes d’escassetat de l’Europa de les postguerres. Ha estat un exercici gratificant i nostàlgic tornar a obrir els llibres de la carrera, d’arquitectes racionalistes com Le Corbusier o Josep Lluís Sert, per ajudar-nos a traçar els eixos dels nous edificis. Per altra banda, l’elevat número de projectes i d’obres a coordinar, les reunions directes amb els constructors indis, enginyers i directors de programa ha suposat per a mi una empenta a nivell professional i formatiu, impensable al món occidental per a un arquitecte jove, que sens dubte ha compensat l’absència de sou.

Conèixer Vicenç Ferrer

No crec que sigui bo idealitzar res ni a ningú, per això em sento afortunat d’haver-lo conegut, de conèixer el seu pensament, la seva manera de fer, els seus defectes i punts febles, conèixer a l’humà i no al mite. S’ha de reconèixer que transmet una “energia” especial tot i que no crec massa en aquestes coses, per no dir gens. En Vicenç l’he conegut ja molt gran, però els anys no amaguen una gran saviesa, caràcter i una immensa convicció. Sobretot, un home pràctic i realista, adjectius que combina perfectament amb el seu pensament filosòfic. Preguntar i escoltar les seves opinions sobre les notícies actuals, les històries sobre la guerra civil i la batalla de l’Ebre, religió, etc. no deixen indiferent. Tot plegat amanit amb un humor molt peculiar, més aviat satíric, i d’una intel·ligència sorprenent. Algú que ha trobat sentit a la seva vida i ha ajudat a molts altres a trobar-ne i que ha convertit utopies en fets. Un home que amb les seves idees a mogut muntanyes.

“Mi función en esta vida no es entender, sino remediar. He declarado la guerra a la pobreza y al sufrimiento y he firmado un compromiso de paz y amor entre los hombres.”

Vicenç Ferrer

Escapada a Gokarna

2007-04-29T05:48:00.000-07:00

Del desert a la platja

Vaig aprofitar per marxar uns dies amb uns voluntaris que deixaven la Fundació i explorar així una mica més el país abans de tornar cap a casa.

Després de viatjar 8 hores en tren i 6 hores en autobús arribàvem a Gokarna (“orella de vaca¨) un poble que es troba a la costa oest del país, on hi conflueixen des de peregrins hindús a turistes hippies fumetes i il·luminats.

La seca calor del desert d’Anantapur, a la qual ens havíem acostumat, contrastava amb la calor humida de la platja tropical que ens amarava el cos de suor.

Ens allotjàvem en una cabanyeta a la mateixa platja. Els contrastos que hi trobàvem eren una constant: vaques sagrades passejant tranquil·lament per la platja, sadhus hindús resant als temples, guest-house oferint menjar occidental i cervesa entre les palmeres, famílies índies banyant-se vestits de cap a peus,...

Les aigues del mar arabic (Koundly beach)

Recuperant els kg perduts

Om beach

Sant Jordi indi

2007-04-24T03:47:00.000-07:00

Els dos Jordis de la Fundacio (...i tambe els dos arquitectes) varem portar la tradicio del pais mes enlla de les nostres fronteres regalant una rosa a totes les voluntaries i cooperants espanyoles (a les de Madrid tambe!).

Malgrat que no es respirava l'ambient magic de la Rambla, el somriure d'una dona davant d'una rosa es universal...

Auditori per a l'hospital de Bathalapally

2007-04-12T00:27:00.000-07:00

Superficie: 1.100 m2
Aforament: 420 persones
Cost aproximat de construccio: 8.250.000 Rp (150.000 euros)
Timing: Inici obres: abril 2007 - Entrega prevista obres: desembre 2007
Dades tecniques: Estructura de formigo armat amb jasseres de cantell i llosa massissa de 15 cm. Parets de totxo massis de formigo. Acabat arrebossat i pintat.

Boda musulmana

2007-04-12T00:26:00.000-07:00

Aquesta vegada ens va convidar un dels comptables del departament de construcció. El seu germà es casa i ens suplica que assistim a la boda. Són musulmans, una de les religions de la Índia que conviu pacíficament amb la hindú i la cristiana.

La boda musulmana també es realitza en un auditori. A diferència de la religió hindú, el nuvi apareix tot sol a l’escenari, on hi acudeix el mul·là per a recitar fragments del corà, i la núvia es troba apartada de la multitud en una altre habitació.

Després arriba el dinar, un arròs amb xai deliciós. El xai estava cuinat al punt de manera que es desfeia a la boca. Amb diferència, un dels millors àpats que he provat des de que estic per aquí. Això sí, no queda més remei que menjar amb la mà, una autèntica pringada...

La nostra presència despertava curiositats i tothom ens volia conèixer només pel fet d’ésser blancs. L’hospitalitat amb que reben als convidats contrasta amb la diferència de gènere de la tradició musulmana. Mentre el nuvi rep ofrenes i felicitacions de tothom, a la núvia la tenen a l’habitació del costat, en aquest cas el bany, on rep felicitacions més discretes.

Als pocs dies de tornar a casa tindré una altra boda. Aquest any només em quedarà anar a una boda jueva per a completar el cupo...

Una vegada més, la realitat superant la ficció...

2007-04-03T06:56:00.000-07:00

Us presento a en Rafael Selas. Aquests dies ha passat per la Fundació. Ha vingut directament des de Kenya, juntament amb el cap d’una de les tribus locals i la seva dona, per a conèixer a en Vicenç i visitar la Fundació. Volen aprendre del sistema organitzatiu de RDT per aplicar coneixements a la ONG que han fundat a l’Àfrica: Anidan.

La seva visita no ens ha deixat indiferent. Ja des de que vàrem parlar amb en Rafael el primer dia ens va deixar a tots els voluntaris amb la boca oberta quan explicava la seva història. Les converses amb ell ens han fet anar a dormir a altes hores de la matinada, malgrat haver de treballar al dia següent.

I és que la seva història podria ser digne d’un llibre (li hem insistit que l’ha d’escriure) o d’una pel·lícula.

En Rafael va estudiar la carrera de comunicació als Estats Units i va treballar durant cinc anys en producció a Univisión Cadena Nacional de Televisión de Miami i un any i mig per a Televisiva Internacional com a coordinador d’operacions internacionals. Ha treballat directament al costat de gent com Rupert Murdoch, una de les 100 fortunes del món segons Forbes, i en producció per a la família Estefan. Tant a nivell professional com a nivell econòmic va aconseguir moltes de les metes que es va proposar. Tot i això, ens explica com tot aquell món no li va deixar un bon gust de boca.

Després de viatjar a Lamu (Kenya) l’any 2001 i veure la situació del país, i sobretot dels nens, va decidir comprar-se un pis a Madrid i, amb els beneficis que li donava el lloguer, es va quedar a Kenya per a muntar una Casa d’acollida infantil on actualment hi ha 190 nens als quals presta assistència alimentaria, mèdica i escolar. Actualment el seu finançament es basa en aportacions de particulars.

Les seves experiències, amb només 35 anys, ressonen en les sobretaules de la cantina i en les nostres consciències. Malgrat que a la Índia observem escenes dures i malalties que fa anys que s’han eradicat a Espanya, la situació aquí no és pot comparar.

A Kenya hi ha 7 milions de persones que es moren de gana, un percentatge de Sida de mes del 30% de la poblacio, malalties com la malària i el còlera, màfies de prostitució, narcotràfic i corrupció política. No cal parlar de la deficiència sanitària o educativa. Els seus habitants creuen en la bruixeria i els exorcismes per a curar les malalties. També creuen que el Sida es contagia per mosquits o com si fos un constipat en comptes de per transmissió sexual. Per si tot això fos poc, els homes tenen quatre o cinc dones amb dos o tres fills cadascuna, ja siguin musulmans o cristians. L’home no s’encarrega de mantenir els seus fills o les seves dones, sinó que les dones el mantenen a ell, de manera que no treballa o si treballa es gasta el que guanya en beguda. I quan algun membre de la família manifesta els símptomes del Sida se l’expulsa i se’l abandona. Malgrat aquesta descripció, que bé podria passar per la de l’infern, en Rafael ens explica, de manera entranyable i amb una sorprenent il·lusió als ulls, que ajudar als seus nens i a la gent del poble el gratifica enormement i es vol quedar a viure alla per a sempre.

Quan escoltem les seves anècdotes ens costa de creure que pugui ésser feliç. En Rafael ha passat el dengue i quatre vegades la malària, ha vist morir nens als seus braços, ha acollit a nenes violades pel seu propi pare o oncle, conviu amb gent desnutrida i que es queda cega per la falta de vitamines i ha rebut amenaces dels narcotraficants que proporcionen heroïna a la població infantil.

En una ocasió va travessar, sense papers i subornant a la policia, la frontera amb Somàlia per anar a “recomprar” una nena que havien comprat com a esclava i que ara viu a la seva Casa d’acollida.

La seva ONG no és la única que està a la zona. Totes les grans occidentals com la Creu Roja, Oxfam, Metges Sense Fronteres o Acción Contra el Hambre hi son presents. Malgrat tot aquestes ONG, pel fet d’ésser tant grans, es troben lligades de mans en segons quines situacions i han de combregar amb la corrupció política local per a poder actuar.

En explica com a vegades ha de fer servir la imaginació per a evitar que es facin barbaritats com les abrasions de clítoris a les nenes, explicant malediccions terribles per a tota la comunitat si ho fan. Al parlar de la prevenció del Sida només ho pot fer amb els musulmans per que els cristians no volen ni sentir a parlar dels preservatius.

Ens confessa que ha tingut moltes nòvies occidentals, que van prometre que el seguirien fins a la fi del món, però que totes han acabat marxant. Ara està amb la Niwama, una kenyana guapíssima que també l’ha acompanyat fins aqui, amb la que dirigeix Anidan. Segons ens comenta, ella l’ajuda a treure la força i l’energia de sota les pedres perquè diu que és molt més forta que ell.

Amb tot, ens explica que la gratitud i la humilitat de la gent és sorprenent (un factor que sembla comú en la majoria de persones pobres) i que el fet d’ajudar a nens l’omple totalment. La seguretat i la convicció amb les quals ens parla tampoc no ens ho fa dubtar.

www.anidan.org

Converses amb en Vicenç

2007-03-24T05:38:00.000-07:00

Anar a la seva oficina i parlar amb ell resulta una novetat cada dia. La seva conversa, la seva presència i les seves sortides inspiren una sensació difícil d’expressar amb paraules. Tot i el respecte que imposa, sovint ens fem un fart de riure amb alguna de les seves reaccions acompanyades del seu peculiar sentit de l’humor. En qualsevol cas, un no queda mai indiferent.

Us deixo amb algunes de les seves frases:

“Vosaltres us penseu que veniu a salvar el món però veniu a salvar-vos a vosaltres”

“Esta chica vale todas las pesetas!”

“Esto es un tratado de teología” (referint-se a la seva col·lecció d’acudits de "El Roto", humorista grafic d'El Pais)

Architecture department

2007-03-24T05:37:00.000-07:00

Us presento la nostra petita oficina. Aquest petit espai forma el departament d’arquitectura, malgrat que pel nom sembli molt més gran, això és tot. Formem part del departament de construcció juntament amb els enginyers i el departament de comptabilitat.

Els personatges que veieu a la foto són en Jordi, el coordinador d’arquitectura, i la Judit, la nostra aparelladora. Junts ens barallem amb els constructors per a que ens escoltin i ens facin cas, i ens enfilem com a micos pels sostres de les obres suportats per puntals torts de fusta. També ens trenquem les banyes per a sintetitzar les necessitats (sovint contradictòries) entre els directors de secció, l’Anne i en Vicenç.

Les reines del formigó

2007-03-24T05:36:00.000-07:00

A la Índia, a les dones els toca sempre fer les feines més dures, també les feines físiques. A la obra son elles les que aboquen el formigó, carregant el pes al seu cap en una mena de bols metàl·lics, mentre els homes s’encarreguen de preparar la barreja.

Això sí, mai perden el seu somriure.

Blasting!

2007-03-24T05:35:00.000-07:00

Quan els obrers excaven i troben roques els surt mes a compte comprar explosius i dinamitar degut a la poca maquinaria i al elevat preu del lloguer...

Vàrem ser convidats per l’Eswarreddy, un dels constructors indis amb el que treballem, per a veure en directe l’espectacle tot i que no les teníem totes per què no ens acabàvem de refiar de la seguretat (que aqui a la Índia és deixa en mans de la providencia).

Al explosionar la terra i algunes pedres arribaven fins on érem, malgrat que els “experts” que la detonaven eren molt més a prop que nosaltres.

I això és el que va ser, un espectacle. Aquí teniu alguns dels vídeos, tot i que no impressiona tant com en directe. Ja us aviso que no totes les explosions estan encertades, ja que no explotaven quan ens avisaven, sinó una estona abans o una bona estona després... en fi, indian way.

video 1 http://www.youtube.com/watch?v=jL4sZFp8jho

video 2 http://www.youtube.com/watch?v=M7tvVH94kGs

video 3 http://www.youtube.com/watch?v=K4IWZzz1jLw

Aixecant l’escola de Bukkaraya

2007-03-24T05:28:00.000-07:00

Dels plànols a l’obra: comencem els fonaments

Després de treballar en el control d’obra de la residència per a nens discapacitats i dels habitatges, tot just acabem els plànols de l’escola quan ja s’està començant la fonamentació.

El ritme de construcció és molt ràpid. Tot i que a cada projecte s’intenten introduir innovacions i millores, la construcció en planta baixa i l’aplicació de detalls constructius ja consolidats ens simplifiquen la feina, i ens permeten absorbir un gran volum d’obra per a un departament d’arquitectura format només per dos arquitectes i un aparellador.

A la vegada seguim amb el projecte de l’auditori de Bathalapalli, el control d’obra de l’escola d’infermeria i comencem el projecte d’ampliació de l’hospital amb el centre de pediatria.

Redescobrint la màgia de Hampi

2007-03-24T00:39:00.000-07:00

dels seus personatges...

de l’elefanta Lakshmi, encarnació de la deessa...

del riu...
Al qual acudeixen cada matí, a la sortida del sol, els seus habitants per a realitzar els banys sagrats i purificar la seva ànima.

del llac...

i de les postes de sol des de les pedregoses muntanyes...

La festa de Holy, la guerra dels colors

2007-03-07T00:02:00.000-08:00

La passada nit del 3 al 4 de Març, en ple eclipsi lunar, vàrem celebrar la festa de Holy. La majoria d’esdeveniments i festivitats índies es refereixen a fenòmens astrals, en aquest cas la lluna plena. Tot i que a les ciutats del Sud no se celebra tant, sí ho vàrem fer a la Fundació.

És un dia en que desapareixen les castes, tot s’hi val i els indis es llencen farina colorada amb aigua. Ningú se’n va lliurar ni tant sols, l’Anne Ferrer, la dona d’en Vicenç.

Unes mans massa valuoses

2007-03-05T05:13:00.000-08:00

La Toñi, una ginecòloga de Cádiz, i la Montse, una anestesista de l’hospital Clínic de Barcelona, ens deixen després d’estar fent una gran feina a la Fundació.

Van arribar fa un més amb en Gonzalo, un ginecòleg de València, el qual ja és el quart any que ve a fer un voluntariat a RDT i es quedarà un temps mes.

Pel que ens han explicat aquí la ginecologia és especialment complicada. Degut a la manca d’alimentació, i sobretot a la manca de proteïnes, a moltes dones se’ls desprèn el úter i la seva cura requereix intervenció quirúrgica. En un mes han operat a 110 dones amb problemes com aquest i molts d’altres.

La majoria de dones intervingudes pesen de 30 a 40 Kg i moltes d’elles son menors d’edat que ja han tingut fills. La seva feina consisteix en operar, però sobretot a implementar i corregir coneixements als cirurgians indis que continuaran amb la seva tasca.

Carod Rovira visita la Fundació

2007-02-28T23:08:00.000-08:00

El dia que coneixíem el vice-president era un 23F

Una comitiva de set cotxes entre personal de protocol, acompanyants de la Fundació, mossos i periodistes remou l’habitual calma del campus I.

El dia següent de l’arribada, ja amb un aire més informal, vàrem poder parlar amb ell. Ens va explicar l’intens que havien estat els cinc dies per la Índia, els contrastos que hi havia vist i la impressió que li havia causat la Fundació. Després de presentar-nos, dir d’on érem i explicar el que fèiem aquí, vàrem fer broma i vàrem passar a les fotografies.

Si un deixa de pensar en la premsa i en la política per un moment, cosa no gaire fàcil, en la proximitat és una persona més.

El projecte de les wetlands

2007-02-27T00:25:00.000-08:00

Una “wetland” (o llacuna) és, bàsicament, un sistema natural d’eliminació de residus. Podríem dir que es tracta d’una depuradora natural. Recull l’aigua bruta, de per exemple d’un hospital, i n’elimina els components contaminants com els metalls pesats, amoníacs, aigües fecals, sang contaminada , etc.

El sistema consisteix en un dipòsit de recollida que transporta l’aigua bruta fins a una mena de piscina poc profunda formada per una capa de sorra, una làmina impermeable protegida amb dues capes geotextils (làmines semblants a les que s’utilitzen a Europa per impermeabilitzar les cobertes planes) i una capa de grava a sobre. Aquest conjunt ha de tenir el pendent necessari per a que l’aigua i circuli per gravetat amb la lentitud necessària per a que les plantes que creixen entre la grava depuri els residus.

De fet, el que depura el residu no és la planta en si mateixa, sinó els microorganismes que creixen en les seves arrels. D’aquesta manera hi ha una planta adequada per a cada tipus de residu a eliminar. L’últim element és un dipòsit que recull l’aigua resultant neta, que és aprofitable per al rec.

La wetland que apareix a les fotografies és la que depura les aigües residuals del Centre de Sida de a Fundació, però se n’estan construint més al costat d’hospitals i d’altres infrastructures. L’aigua resultant s’utilitza per a regar plantes decoratives. Es podria utilitzar perfectament per regar camps d’arròs o d’arbres fruiters aptes per al consum, però aquí a la Índia de moment és impensable. La gent creu que si és menja aquell arròs es pot infectar de Sida.

D’aquesta manera s’acompleixen dos objectius: per una banda, eliminar els residus de forma natural evitant abocaments contaminants als rius i, per altra, disposar d’aigua apta per al rec.

El centre de sida de la Fundacio

L’aclaparant lògica índia

2007-02-27T00:24:00.000-08:00

Necessitava fer un capítol especial per a poder compartir el que suposa treballar amb els indis, tot i que no serà fàcil per que aquí el sentit comú pren una nova dimensió i a més no es pot documentar de manera gràfica.

Les lleis del mercat segueixen unes directrius una mica diferents als esquemes occidentals. A més s’ha d’anar amb compte de no deixar-se arrossegar o un pot acabar pensant que tenen raó i acabar amb un col·lapse mental.

Provaré d’explicar-ho amb 3 capítols totalment verídics:

La targeta comercial

Una targeta d’un empleat d’una empresa índia en que hi trobo escrit...

BL PHARMA LTD

Sridhar Reddy
Ex President

...d’això se’n diu sinceritat comercial. A més, si una vegada fou el President, més val que se sàpiga, no? Si ha estat relegat a porter de l’empresa per una mala gestió no importa, “...hubo un día en el que yo fui el Presidente!”

Negocis a la copisteria

Vaig a fer unes fotocòpies...

Pregunto el preu d’una fotocopia: 3 Rupies.

Pregunto el preu de 100 fotocòpies: 400 Rupies.

??????? o fa molta calor i ja no sé multiplicar o no entenc res... repeteixo el procés de preguntes, aquesta vegada intentant explicar que a més fotocòpies més descompte...

Pregunto el preu de 100 fotocòpies: 400 Rupies...

...pensament del dependent: “aquest tiu em vol fer treballar més a canvi de pagar-me menys ...vaya listo!”

Temporada alta, temporada baixa

Una de les moltes “guest house” (hostals) a Hampi.

M’havien dit que el preu en temporada ALTA rondava les 50 Rúpies la nit.

Anem a Hampi en temporada BAIXA. Preguntem el preu: 100 Rúpies la nit.

?????? ...li comento al propietari que estem en temporada BAIXA.

Resposta del propietari: “Precisament per que estem en temporada BAIXA t’haig de cobrar més, per que hi ha menys gent i guanyo menys...”

Un nou concepte de l’oferta i la demanda.

Un diumenge a Gooty, el poble dels nens

2007-02-22T05:51:00.000-08:00

Gooty és un petit poble a hora i mitja en bus cap al nord, de petites cases antigues i blanques. Els seus habitants ens miraven encuriosits mentre compraven i venien a les nombroses paradetes, fent entre ells comentaris i somriures, no deuen haver vist gaires blancs de visita pel seu poble.

La nostra sorpresa arribà quan començaren a aparèixer nens i nenes de tot arreu, cridant i saltant... “what is yor name?!” “wich conuntry?!”, en pocs minuts semblàvem el flautista de hamelin... tot i que una mica estressats, no paràvem de donar mans i de saltar amb ells mentre intentàvem avançar. Tot i que costi de creure, alguns ens demanaven autògrafs mentre nosaltres ens quedàvem astorats davant la proposta. Al viatger occidental aviat li pugen la moral en un poble com aquest...

A Gooty conviuen la religió musulmana, hindú i cristiana en perfecta harmonia. A un li costa de creure que mig món s’estigui matant per la religió, més encara quan no fa pocs dies havia esclatat una bomba, en un tren al nord de la Índia, deixant 64 morts.

El poble es troba a la falda d’una muntanya, la qual ens disposàvem a pujar amb tota la comitiva, fins a l’antic castell que hi ha a la part alta, antigament regnat per un poderós Sultà. Les muralles i el castell es disposen de forma perfectament estratègica i estudiada, degut a les nombroses batalles de la època.
Mentre pujàvem ens vàrem haver de quadrar amb els nens que ens seguien, fent-los baixar cap al poble, ja que dúiem l’aigua justa per fer la llarga pujada sense deshidratar-nos degut a la forta calor. Això sí, una vegada a baix ens esperaven tots cridant els nostres noms, escortant-nos fins a l’autobús.

La jornada es podria resumir fàcilment amb el so que ens va acompanyar durant quasi tot el dia:

“uuuuueeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!!!!!!!!!!!!!”

Fotografies sense capitols...

2007-02-22T01:25:00.000-08:00

Dones formigonant

Les postes de sol de Bukkaraya

La Lluna a la India

El nostre jeep amb el conductor dins, en Chandra.

El sol de primavera de la India (+ les visites d'obra)

Les jefas de la cuina

Cuinant chapati

La roda de la vida

La casa d'una familia India

"Bukkaraya new land" es materialitza

2007-02-21T01:15:00.000-08:00

Habitatge tipus per al personal intern

Verandha (porxo) del pati de la residencia per a nens discapacitats

Una gran pel.lícula: “AGUA”

2007-02-19T02:33:00.000-08:00

Tot i que la història transcorre el 1938, a l'Índia colonial, en ple moviment d'emancipació liderat per Gandhi, la pel·lícula descriu perfectament la situació actual de la majoria de viudes a l’Índia (34 milions de viudes en aquest país), així com el sistema de castes i la religió.

Vaig poder comprovar com l’ambient plasmat a la pel·lícula segueix present en molts dels pobles rurals que he visitat recentment. Tot i que va ésser rodada a Sri Lanka (illa al sud-est de la Índia) degut a les amenaces de grups radicals, es descriu perfectament l’ambient indi amb una fotografia espectacular.

L'aigua és una constant en la pel·lícula, no només com a metàfora, sinó també com a instrument.

Aquesta és la tercera pel·lícula de la seva directora, Deepa Mehta, després d’haver rodat “tierra” i “fuego”. Actualment s’està rodant “aire”, totes elles pel·lícules de denuncia de les rígides tradicions índies. És per aquest motiu que grups radicals van posar una bomba en un cine a l’estrena de “fuego”. En l’actualitat, “Agua” debuta als Óscar 2007 en la categoria de millor pel·lícula estrangera.

Fascinant, no us la perdeu...

Els veterans ens deixen

2007-02-14T02:32:00.000-08:00

Xavi, Mercè, Núria, Sílvia i Toni abandonan la casa de Gran Hermano

Ja porten aquí de 3 a 6 mesos i ens deixen, per seguir viatjant, per anar a alguna altre ONG o per tornar a casa. Tots ells hi eren quan vaig arribar i de cadascun d’ells vaig aprendre alguna cosa.

Amb la Mercè em vaig fer un fart de riure, em va fer adonar que era important caure simpàtic a les dones de la cuina (de les quals depenem en gran mesura). La reina de la espontaneïtat i del “venga pa lante!”, tot un nervi... Menjava ous i bevia chai cada dia, ...la ''portera Carmeta''.

En Toni em va ensenyar a moure’m pels carrers d’Anantapur, a evitar que els indis em prenguessin el pèl i regatejar per no pagar un preu excessiu pel fet d’ésser blanc, també em va enganxar al món dels blogs convertint-me en un freaky més d’internet... un tio just i directe, que s’indigna quan es critica algú per l’esquena. En Toni disfruta ensenyant i transmetent els seus coneixements...

La Sílvia em va ensenyar com es disposen les armadures del formigó armat (si més no a la Índia), amb molt bon ull per detectar errors, amb ella he compartit la majoria de visites d’obra... El seu riure escandalós feia que la gent es girés a mirar que passava. Una apasionada del bon cafè...

La Núria em va ensenyar a posar firmes als constructors indis, a no arrugar-te pel fet d’ésser jove i a no passar-ne ni una a l’obra, a ésser crític també en el món de la cooperació i a desmitificar, a saber per què estem aquí... Aquesta escaladora nata em contagiava les seves ganes d’actuar davant de la por, a enfrontar-s’hi...

I en Xavi que ha estat aquí un mes, però ve cada any. És un traumatòleg collonut, amb una gran psicologia i que, juntament amb els seus col·legues, està fent aquí una feina impressionant. A sobre de savi, també té temps d’ésser un catxondo i de fumar com un carreter (no podia ser d’altre manera). Amb ell hem compartit converses d’allò més interessants i unes quantes cerveses ...i espero compartir-ne més.

A tots vosaltres moltes gràcies! Us trobaré a faltar. Bon viatge i bon retorn.

Fins aviat
Jordi

La Silvia i en Toni

La Nuria i la Merce

...i en Xavi

El projecte d’ecologia

2007-02-12T20:13:00.000-08:00

El recurs del BIOGAS (...o de com treure profit de la merda de vaca)

El biogas consisteix en la construcció d’un senzill tanc subterrani fet de totxo amb un conducte d’entrada i un de sortida. Pel conducte d’entrada és dipositen diàriament 25 Kg d’excrements de vaca (el que caguen quatre vaques em un dia) + 25 litres d’aigua. L’acumulació dels excrements amb l’aigua fermenta i produeix de forma natural gas metà que es condueix amb un conducte de goma a la casa i permet tenir dues flames enceses durant 2 hores diàries, més que suficient per cuinar. A més és un recurs segur ja que el biogas no és de grau altament inflamable. La barreja resultant, una vegada ja fermentada, s’utilitza com a adob al camp.

Es calcula que cada família talla 2 arbres a l’any per a fer foc per cuinar, i tenint en compte l’elevada població de la Índia, amb el biogas s’ajuda a evitar la desforestació.

RDT s’encarrega de instal·lar biogas a les famílies que ho sol·liciten i disposen de les vaques necessàries. Per altra banda, es creuen races de vaques locals amb altres races que mengen menys i produeixen més llet. D’aquesta manera, les famílies poden vendre l’excés de llet quan la collita és dolenta.

I no em pregunteu com, però no fa pudor per enlloc... aquí ja no hi trobo explicació científica.

La creació d’estancs

Una gran excavació al terreny amb les parets de pedra permet acumular l’aigua de l’època de pluges en una mateixa zona. Això permet, a més de disposar d’aigua, que el subsòl és recarregui per filtració. D’aquesta manera al voltant de la zona és poden formar pous per regar.

La plantació d’arbres de mango

Actualment amb l’ajuda de RDT s'han plantat 10.000 arbres de mango. Donat que els terrenys estan allunyats i no es disposa de corrent elèctrica, s’han col·locat plaques fotovoltàiques per tal de bombejar aigua a través d’uns conductes de goma i aplicar el sistema de rec per goteig a cada arbre. I com que de sol a la Índia no en falta, d’energia tampoc.

L’època dels mangos és a l’estiu Indi (de Març a Maig) així que en menjaré tots els que pugui... alguna cosa bona ha de tenir passar tanta calor.

Comboi a Haribala

2007-02-04T05:29:00.000-08:00

Acostumats a viure i treballar a la nostra “bombolla” de la Fundació, on s’ha de reconèixer que no ens falta de res, i després d’assistir a una boda relativament luxosa, si tenim en compte l’entorn en el qual ens trobem, un grup de voluntaris vàrem decidir llogar un jeep per anar un diumenge a Koilkuntla, un poble a 150 Km d’Anantapur, on novament ens vàrem trobar amb la Índia profunda i pobre.

Al poble de Koilkuntla hi està creixent una ONG que porta 5 anys en funcionament, la fundació Haribala (el “Déu dels nens” en Telugu).

La fundació l’han muntat un grup de catalans de Mataró i té apadrinats uns 300 nens. Disposa d’una casa per a visitants, una escola molt bàsica i està construint un orfenat.

Vàrem comprovar que la Fundació en la qual estem col·laborant està molt avançada i que aquesta només esta fent que començar. Tot plegat ens va servir per comprovar les dificultats inicials en que es troba una ONG al iniciar la seva tasca, dificultats en que també es devia trobar RDT-FVF.

Molts dels voluntaris passaran per Haribala després d’acomplir el seu compromís amb RDT per tal d’ajudar amb l’experiència acumulada en una gran ONG.

Per a més informació: www.haribala.org

Bufant un "chai": llet amb te negre i especies

Al peu del canó...

2007-02-04T04:46:00.000-08:00

Als seus 87 anys, en Vicenç Ferrer, segueix acudint cada dia a la seva oficina des d’on dirigeix RDT (Rural Development Trust). Tot i que els anys pesen, no aturen la seva perseverància, com tampoc ho varen fer les febres de la malària que va passar, ni el terrible sol de la Índia, ni el govern indi, ni els jesuïtes als quals pertanyia, ni tant sols el va aturar l’exèrcit franquista al front de la batalla de l’Ebre, on hi va lluitar de ben jove des de les files republicanes. És precisament al riu Ebre on explica que va descobrir a Déu ( ...i pensar que l’Aznar ens el volia transvasar! ...que no son tant creients aquests?).

Actualment dirigeix una de les principals ONG de la Índia amb 1800 treballadors, 2,5 milions de beneficiats i 150 mil nens apadrinats... Tot plegat des d’àmbits tant diferents com la sanitat, el desenvolupament sostenible i ecològic del mitjà natural, l’educació, la construcció i l’assistència als discapacitats.

Un fort caràcter, un humor certament àcid, una gran saviesa i sobretot constància i rigor per la feina, son alguns dels trets que defineixen aquest polifacètic home al que tant deu la humanitat.

O no, per que tampoc n'espera res a canvi...

Retrobament a la biblioteca de la Fundació

2007-02-01T00:16:00.000-08:00

Després d’haver-me llegit tots els llibres que duia de casa vaig anar a xafardejar per la petita biblioteca de la Fundació, on visitants i voluntaris hi han anat deixant llibres.

Diuen que els tòpics és tornen quotidians a la Índia i de moment en el meu cas s’ha complert el de “el mundo es un pañuelo” ja que em vaig trobar un llibre del meu poble, Sant Boi de Llobregat, i a més era d’allò més recent. Fullejant les seves pàgines hi vaig trobar fotografies dels edificis més nous, com el rugbi de la santboiana o el casal de l’Olivera on tantes vegades hi havia anat a estudiar o a fer tertúlies al bar.

El més gratificant va ser reconèixer cares conegudes, fent les seves coses, inadvertits que se’ls estava fent una fotografia que posteriorment veuria jo des de l’altra banda del món. Suposo que és normal que passin aquestes coses perquè això està ple de catalans.

La providència en diu en Vicenç.

Boda Hindú

2007-01-29T05:02:00.000-08:00

El passat 23 de Gener vàrem tenir l’honor d’ésser convidats a la boda de la única filla del Sr. Dasarath, el director de l’àrea de discapacitats de la Fundació.

Molts dels voluntaris havien assistit a una boda musulmana, en la qual és veu molt poc a la núvia (cosa previsible), però poca gent havia anat a una boda hindú, i hi havia una gran expectació per part dels voluntaris.

Les bodes hindús se celebren a les hores que marquen els astres, així que poden ser a hores tant intempestives com a les 5h de la matinada. Afortunadament aquesta era a les 10:30h del matí.

Es tractava d’un esdeveniment important i no hi faltaven cares conegudes de RDT-FVF. A grans trets la boda es celebra en un auditori ple de gom a gom. Els nuvis es situen a dalt de l’escenari juntament amb el pastor indi i les respectives famílies. Un grup de noies assisteixen als nuvis que intercanvien arròs, coco, llegums, fruits secs... mentre el pastor va pronunciant el sermó.

Després de veure els nuvis la gent els hi ofereix els seus regals i tot seguit arriba el dinar, on tothom està dret i menja amb les mans. Una de les coses més difícil és el fet de menjar amb la mà, sobretot l’arròs amb salsa india. El secret per no acabar amb tota la mà i la cara enguarrades consisteix en rascar l’arròs amb els quatre dits a mode de pala i impulsar l’arròs cap a la boca amb el dit gran... tot un esdeveniment social. Pel que fa al picant resulta estrany el ràpid que un s’hi acostuma. En contra del que sembla és un bon refrescant.

La boda s’acaba després de felicitar als nuvis i havent dinat. Sense ball, ni barra lliure, ni copa, ni puro... Beure o fumar en públic està mal vist, igual com beure o fumar davant dels teus pares (es tingui l’edat que es tingui).

És clar que els nostres no hi eren...

Bukkaraya new land project

2007-01-28T05:49:00.000-08:00

Programa: Escola per a sords, dormitoris de nens i nenes, habitatges per al personal intern, cantina, auditori, tanc d'aigua, magatzems i punt de control.

Tipologia: Edificació en planta baixa. Estructura de formigó armat de pilars i jàssera de cantell combinada amb llosa massissa. Parets de totxo massís, acabat arrebossat i pintat.

Superfície terreny: 8,74 Hect.
Superficie construida aproximada: 8000 m2
Data inici obres: Novembre 2006
Data prevista finalització obres: Octubre 2007
Treballadors: 300 obrers + tècnics
Sou obrer: 4000 Rp mensuals (70 euros)
Sou obrera: 2500 Rp mensuals (44 euros)

Descobrint Hampi...

2007-01-16T21:28:00.000-08:00

Després de just un més treballant de dilluns a dissabte a la Fundació va sorgir l’oportunitat de fer un petit parèntesis per la festa de Sankranthi, així que els voluntaris vàrem aprofitar els dos dies festius per anar a Hampi, un poble a 5 hores en tren cap a l’oest del país.

La gent que hi havia estat em parlava de Hampi com un poble tranquil, ple de temples i natura, ideal per relaxar-se i meditar. Es presentava un bon moment per acabar de pair l’impacte que la India m’havia causat... Per contra, el poble es trobava abarrotat de peregrins i d’ambient festiu poc habitual...

Quan tot just acabava d’assimilar la vida al campus d’Anantapur, s’obria davant meu un poble mil·lenari, ja impactant per sí sol, en plena ebullició religiosa i festiva.

Irene, Dani, Nuria, David, Toni,

Silvia i Merce.

Més enllà del relax el viatge va acabar amb el caos i l’estres absoluts. Havíem de creuar el riu abans d’agafar el tren de tornada i recuperar les motxilles, ja que la nostra guest house es trobava a l’altre banda.

Però els indis no saben fer cues i anaven a sac per que l’horari de barques s’acabava. Ja podies ser el primer de la cua o haver estat allà esperant 2 hores. Allà pujava a la barca el més fort. Nosaltres innocents pensàvem que en algun moment la cosa és calmaria, però no deixaven d’arribar indis de tot arreu... és clar que n’hi ha tants com xinesos.

Al final va venir la policia i ens pensàvem que estàvem salvats, però van fer quatre crits i ningú els hi fotia ni cas. Així que van acabar mirant-s’ho tot de lluny, rient i gaudint de l’espectacle.

El més impressionant era veure als indis cridar, empentar-se els uns als altres i riure quan queien al riu. En comptes d’indignar-se els que més reien eren els mateixos que havien caigut a l'aigua, ja que eren les estrelles del moment... tot plegat surrealista.

La nostra salvació va arribar quan en Toni i la Mercè van aparèixer dalt d’una barca plena a vessar que venia de l’altre banda, a on no hi havia tanta gent, carregats amb totes les maletes.

Gràcies a ells no vàrem perdre el tren ni vàrem morir ofegats. Els hi debem com a mínim un sopar...

Per veure el caos viscut des de dalt de la barca de la mà d’en Toni, cliqueu a continuació...

http://www.youtube.com/watch?v=lfz1Ltt27cQ

UN NADAL DIFERENT

2006-12-25T10:00:00.000-08:00

Merry Christmas and happy new year to everybody!

L'arribada a la India. De Bangalore a Anantapur

2006-12-24T10:15:00.000-08:00

The arrival to India. From Bangalore to Anantapur

Primer contacte amb el terreny:

Acostumat a les connotacions negatives que provoca el claxon a l'occidental un no pot evitar trobar-se desconcertat a l'arribar a una ciutat India motoritzada. Aquesta societat adora el claxon... es mes, el necessita. La conduccio es regeix per una sola regla: l'anarquia total. Aquesta seria la primera impressio per que despres d'una estona observant i d'uns quants ensurts es descobreix un nou llenguatge de la carretera: ves per on vulguis, fes el que vulguis pero avisa'm, es a dir, pita.

Pita, quantes mes vegades millor. Molts camions i vehicles, ho porten pintat al seu darrere '' Sound Horn please''. Evidentment, com mes gran es el vehicle, mes potent es el seu claxon. Una carretera de 2 carrils es pot convertir en una de 4 o 5, i una via d'un sol sentit en una de dos. Com mes gran es el vehicle mes autoritat te... no falla. Per tant, el peato es el mes debil de tots els vehicles i aqui els passos de vianants son una broma. Aixo si, abans d'atropellar-te et pitaran.

La contaminacio i l'olor acid de l'ambient, son els altres factors caracteristics, la gasolina sense plom no existeix i les barreges per abaratir-la son diverses i variades. Dir que el que surt dels tubs d'escapament es fum, seria un eufemisme.

Aixi que ja us podeu imaginar el resultat en una ciutat de 6.1 milions d'habitants com Bangalore. Sort que el meu desti no passava per ciutats com Delhi on la poblacio arriba als 13.8 milions.

Resulta curios com aquest caos absolut acaba funcionant i despres de tot no es veuen tants accidents. Aixo si, el mal de cap no me'l treu ningu.

L'arribada al campus...
The arrival to campus...

RDT Rural Development Trust

La Fundacio treballa en dos vectors generals, la RDT ( Rural Development Trust ) i la WDT ( Women Development Trust ), la primera es centra en trobar sol.lucions a les multiples problematiques de l’ area rural del districte d’ Anantapur i la segona treballa de forma especifica en el desenvolpumanet de la dona india. Treballen basicament amb les castes mes baixes ( les castes es el sistema abolit el 1950 pero encara molt present en la societat India).

Les dades parlen per si soles pel que fa a la feina de la Fundacio, de 4 mil.lions de persones que viuen al districte 2.5 mil.lions es beneficien dels projectes de la mateixa. A la Fundacio hi treballen 1.780 persones i cobreixen fins a 1.874 pobles. Les dades son moltes i variades, sens dubte totes per quedar bocabadat.

El meu loft

L'esmorzar habitual: pinya, torrades i... iogurt de llet de bufala
The regular breakfast: pinneaple, toast and... buffalo milk iogur

El Family Planning Center

La Blind school. Escola de cecs

Els voluntaris

2006-12-24T10:11:00.000-08:00

The volunteers

Nuria Arquitecta

Miriam Professora de nens discapassitats

Iciar Secretaria i ma dreta d'en Vicenc

Toni Professor de castella

Elsa Imatge i promocio

... i falten els seguents dels quals encara no tinc fotos: Javi Tractament d'aigues, Irene Professora de castella, Dani Professor de castella, Silvia Arquitecta tecnica, Jordi (un altre) Arquitecte, Merce Enginyera acustica, David Agronom, Manuel Agronom i tots els doctors.

Treballant... Architecture Department

2006-12-24T00:38:00.000-08:00

Working... Architecture Department

Bathalapally College of nursing

Bathalapally Hospital

Kalyandurg new Hospital

Family Planning Center General plan

Bukkaraya new land 3D general plan

La seguretat laboral... bé, un aspecte a millorar...

2006-12-24T00:36:00.000-08:00

Safety at work... an aspect to improve

Baixant al poble...

2006-12-24T00:22:00.000-08:00

Going to down-town...

El RICKSHAW, el taxi de la India

Aquest peculiar mitja de transport omple els carrers de les ciutats. Un tricicle de tres rodes motoritzat al estil vespa, amb una capacitat d'unes 6 persones per als individuals (cost 20 Rp) o de fins a 10, 15 o mes persones per als comunitaris (cost 3 Rp) 1 euro = 57 Rp.

Les castes altes van just al darrere del conductor asseguts cara al sentit del vehicle. Les castes mes baixes van al maleter assegudes al reves amb els peus penjant, al sostre o penjats del lateral.
El turista occidental te el luxe de triar el lloc que prefereixi. Jo intento sempre anar al darrere amb els peus penjant, ja que un nomes ha de seure i contemplar l'espectacle que va apareixent i de passada s'evita observar les constants esquivades d'obstacles (de presicio centimetrica).

Si voleu fer un trajecte virtual amb mi per una de les rutes que faig sovint, clikeu a continuacio... Agafeu-vos fort i bon viatge! http://www.youtube.com/watch?v=txxe9YDs9zM

Namastee

Una paraula que vol dir hola o adéu, i a la vegada senyal de respecte. Tot i que la paraula és en hindi, i aquí es parla telugu, també la fan servir. Sovint la gent es sorprèn que un occidental els saludi, i mes quan em poso la mà enmig del front com ells. La reacció encara és més sorprenent quan més baixa és la casta a la que pertany. S’afanyen a tornar-te la salutació per què no et pensis que no et responen. L’últim que voldrien seria ofendre’t. Molts d’ells no poden amagar la vergonya d'esser saludats i es posen a somriure.

Resulta curiós observar la humilitat i la honestedat d’aquesta gent. Per poc que tinguin mai et robaran o enganyaran. Evidentment, provaran de regatejar fins a la última rupia i cobrar-te el preu mes alt per a qualsevol cosa, però una vegada fixat el preu es respecta fins a el final. La paraula aquí té valor de veritat.

Pots observar gent prima i moribunda pel carrer i a la vegada homes grossos, ben vestits i amb luxosos mòbils. Contradiccions que mai deixen a un indiferent. Un altre cosa difícil d’entendre són els matrimonis concertats. Aquí el matrimoni és poc més que una farsa. És difícil d'entendre que els pares segueixin aplicant als seus fills el que ells van haver de patir.

Passejant pel poble alguns nens descalços ens vénen a demanar diners o directament menjar. Un d’ells mostra símptomes clars d’enfermetat, com la falta de cabell. Els voluntaris sovint els comprem fruita. Per mig euro podem comprar un kilo de mandarines grosses. Aviat s’ens acaben.

Encara més contradictori és el nombre de somriures que es veu pel carrer. A vegades crec que en veig mes aquí que a Barcelona. Gent que no té res, sota una barraca parlant i somrient amb algú altre.

No tenen res i ho tenen tot.

El cinema. Tot un espectacle.

La rambla... tambe a Anantapur

La meva familia...

... a la qual he abandonat per Nadal per anar a fer de Indiana Jones per aquestes terres.

Us trobare a faltaaar!!...

En Santi, la Ma Antonia i l'Arnauet

Voluntaris i visitants tambe fem nit de Nadal

2006-12-24T00:00:00.000-08:00

Volunteers and visitors. As well, we also made a Christmas dinner