Em resulta difícil resumir aquests cinc mesos de voluntariat a la Fundació Vicenç Ferrer, tampoc és la meva intenció fer-ho, per què no crec que aconsegueixi plasmar amb paraules el que ha estat i el que he sentit. Suposo que això només ho saben els que, com jo, ho han viscut. De totes maneres m’agradaria escriure algunes conclusions.
Com s’acostuma a dir “no és un comiat per sempre”, és evident que no soc el mateix que quan vaig arribar, alguna cosa ha canviat a dins meu i m’enduc molt mes del que jo hagi pogut aportar. En Vicenç ho resumeix amb una frase: “Vosaltres us penseu que veniu a salvar el món però veniu a salvar-vos a vosaltres mateixos”.
La trobada amb la realitat
Recordo ara la meva arribada a la Índia. El xoc social i cultural que suposa per a un occidental arribar a un país oriental del tercer món demana uns quants dies d’adaptació. Malgrat tot, a la Fundació es crea una bombolla que no reflexa del tot la realitat social de la zona, la qual cosa també és normal, per ajudar cal estar bé. L’arribada a la Fundació va suposar primer de tot un trencament dels esquemes prefixats. Un es pensa que el rebran amb els braços oberts com a nou voluntari, que una ONG és un lloc on és reuneixen persones bones, que s’arriba per ajudar als pobres i que tot serà molt bonic, en canvi la realitat és molt més complexa. És veritat que aquesta visió idealitzada no deixa de tenir quelcom de creuada infantil. Després d’un temps aquí m’atreveixo a dir que una ONG és com la vida, hi ha de tot. Hi ha moments gratificants, satisfaccions, il·lusió, amistat, etc. però també moments durs, enveges, egoisme, rutina, desenganys i la gent no és tant bona. En definitiva, és un conjunt de persones amb virtuts i defectes, afortunadament. A mi personalment em va anar molt bé trobar-me amb la realitat, contrastar la meva idea mitificada d’una ONG (i també d’algú com en Vicenç) amb la realitat. Adonar-se d’aquest fet ajuda molt a valorar el que tenim i també el que hem viscut. Hi ha molta gent que això no ho accepta i s’enfonsa. A mi em va donar una lliçó per seguir endavant. Superat aquest punt (que no és fàcil) es comencen a distingir a persones honestes que estan aquí fent les coses el millor que poden. S’ha de reconèixer que és un bon lloc per trobar bona gent, interessant i amb ideals molt dignes de la que es pot aprendre molt. Però no és una regla general i també n’hi ha que fugen d’alguna cosa i esperen trobar aquí la solució als seus problemes. Més que a ajudar vénen a ésser ajudats, i la bufetada que s’enduen és de campionat.
La ruptura temporal amb la societat de consum
Haig d’avisar que no em considero un utòpic anti-sistema. Al contrari, crec en l’economia de lliure mercat i en el foment de la competència com a forma de progrés social, econòmic i tecnològic. Malgrat tot, s’ha de reconèixer que a vegades semblem esclaus del consum compulsiu. Aquí, m’he adonat que la societat de consum ha creat, i està creant, un conjunt de necessitats cada vegada més inútils i, el més impressionant, és que sembla que no es pugui viure fora d’aquesta espiral. La vida al campus de la Fundació m’ha fet adonar que això no és cert. Aquí, potser per que no hi hagut més remei, he vist les coses des d’una altre perspectiva. Tots aquest mesos he viscut sense gastar (...a mi que a la mà els diners em cremen) sense TV, sense mòbil, sense cotxe ni moto i sense molts dels gastos que a occident es consideren del “món de l’oci”. I no només he sobreviscut, sinó que he trobat mes temps per llegir, per conversar, per escriure i per pensar. Evidentment, no ens ha faltat ordinador i internet, els quals considero una eina genial i un avenç de la tecnologia. Però un no pot sentir-se literalment “arrencat” de la societat consumista occidental. I la sensació és brutalment alliberadora. Em va resultar xocant escoltar el cas de l’Arianne, una voluntària que treballava en una empresa de marketing. Ens explicava com l’ofegava estar tot el dia pensant en com “enganyar” als consumidors, com fer que comprin un xampú que els farà el cabell més nutritiu o com se’ls acudia fer el foradet del xampú més gran per a que s’acabi abans, entre d’altres mètodes ruins. Això està passant i és una realitat més del món occidental. Em feia molta gràcia l’expressió que utilitzava ella: “...ahora, por fin, estoy aprendiendo a vivir fuera de matrix”. La veritat, a vegades sembla que hi vivim.
El descobriment de la Índia i el contacte amb la cooperació internacional
La Índia és indescriptible, un país de contrastos, espiritual, de gent hospitalària i honesta... podria omplir pàgines parlant només de la Índia, però per això ja existeix la lonely planet que ho farà millor que jo, així que em centraré en l’aspecte humanitari. Si el front de la guerra contra la pobresa està a l’Àfrica, la reraguarda està a la Índia, un país on conviuen el primer i el tercer món, a vegades l’un al costat de l’altre. Avui en dia quasi ningú es mor de gana a la Índia, només en casos aïllats d’extrema sequera. Tot i que en descens, encara hi ha malalties eradicades a Occident com la poliomelitis, malària o lepra presents entre la població. Podríem dir que les necessitats bàsiques estan cobertes, però hi ha dèficit en sanitat, educació i sobretot a nivell formatiu. Analfabetisme, discriminació de la dona, treball infantil, marginació social dels discapacitats, manca de mètodes anticonceptius eficaços,... són problemes presents a la Índia actual. El creixement de la població per sobre del creixement econòmic segueix generant pobresa, contaminació i manca d’aigua i d’aliments. És un país relativament segur per viatjar i molt bo per entrar en contacte amb el món de la cooperació sobre el terreny. La meva estada a la Fundació m’ha permès, no només entendre el funcionament d’una ONG, sinó conèixer centenars de persones interessants entre cooperants, voluntaris i visitants. He tingut la sort de formar part d’un equip multidisciplinar i conèixer a metges, professors, periodistes, fotògrafs, economistes, informàtics, topògrafs, enginyers, bioquímics, advocats, fusters, artesans i també a “Mc Givers” d’aquests que saben fer de tot. Les trobades a la cantina de la Fundació (un autèntic think-tank) ens ha proporcionat converses de sobre taula d’allò mes interessant on cada dia s’aprenien coses noves. Debats sobre cooperació, política (els de Madrid ho saben prou bé...), mediambient, religió, etc. A Espanya, i suposo que a la resta d’occident, hi ha gent movent-se, fent coses, engegant projectes i participant en tot un conjunt de tasques solidàries, a més de la col·laboració directa amb diferents ONG. L’esperit que es crea a vegades entre els voluntaris és molt positiu, precisament el fet d’ésser voluntari, de no treballar només a canvi de diners, prestigi o poder allibera de tal manera que cadascú està disposat a donar el millor de sí mateix. I s’aconsegueix. Els resultats aconseguits en moltes disciplines no té res a envejar als occidentals. Suposo que aquesta és la grandesa de la solidaritat. El no esperar res a canvi, no posa límits, no mesura l’esforç de la feina realitzada, el subconscient no esperar amortitzar la inversió. En canvi la recompensa arriba de forma immediata. Poder ajudar algú que té unes necessitats tan extremes, les mirades penetrants d’agraïment... és aquest fenomen el que costa d’explicar amb paraules, s’ha de viure. Aquesta realitat sempre supera la ficció, i és l’única que es pot idealitzar per que sempre et quedes curt. Evidentment, no tot han estat flors i violes. En una ONG, com en una empresa, també hi ha conflictes interns, critiques al sistema, discrepàncies i suposo que això és bo, som humans i aquestes coses ajuden a evolucionar i millorar. Per a mi, sens dubte, el conjunt a estat positiu i enormement gratificant.
L’arquitectura, l’eix central de la meva tasca com a voluntari
En aquesta regió de la Índia s’han donat les condicions favorables per a permetre que l’arquitectura torni a la seva essència: donar resposta a un conjunt de problemes. Arquitectura = Solució. Un concepte que al primer món és mes ambigu, on els excedents creen sovint problemes inexistents o es redueixen a conceptes formals. Aquí els problemes s’imposen: l’elevada temperatura requereix una tipologia i uns detalls constructius específics, l’escassetat aguditza l’enginy i l’economia de mitjans, la urgent necessitat demana rapidesa en els sistemes constructius, etc. En definitiva una demanda de respostes i solucions racionals. Ha estat gratificant observar com les tipologies arquitectòniques seguides per als arquitectes que han passat per RDT ha estat l’arquitectura racionalista del segle XX. No és estrany, l’arquitectura moderna sorgia del mateix concepte: solucionar, trobar respostes racionals als problemes d’escassetat de l’Europa de les postguerres. Ha estat un exercici gratificant i nostàlgic tornar a obrir els llibres de la carrera, d’arquitectes racionalistes com Le Corbusier o Josep Lluís Sert, per ajudar-nos a traçar els eixos dels nous edificis. Per altra banda, l’elevat número de projectes i d’obres a coordinar, les reunions directes amb els constructors indis, enginyers i directors de programa ha suposat per a mi una empenta a nivell professional i formatiu, impensable al món occidental per a un arquitecte jove, que sens dubte ha compensat l’absència de sou.
Conèixer Vicenç Ferrer
No crec que sigui bo idealitzar res ni a ningú, per això em sento afortunat d’haver-lo conegut, de conèixer el seu pensament, la seva manera de fer, els seus defectes i punts febles, conèixer a l’humà i no al mite. S’ha de reconèixer que transmet una “energia” especial tot i que no crec massa en aquestes coses, per no dir gens. En Vicenç l’he conegut ja molt gran, però els anys no amaguen una gran saviesa, caràcter i una immensa convicció. Sobretot, un home pràctic i realista, adjectius que combina perfectament amb el seu pensament filosòfic. Preguntar i escoltar les seves opinions sobre les notícies actuals, les històries sobre la guerra civil i la batalla de l’Ebre, religió, etc. no deixen indiferent. Tot plegat amanit amb un humor molt peculiar, més aviat satíric, i d’una intel·ligència sorprenent. Algú que ha trobat sentit a la seva vida i ha ajudat a molts altres a trobar-ne i que ha convertit utopies en fets. Un home que amb les seves idees a mogut muntanyes.
“Mi función en esta vida no es entender, sino remediar. He declarado la guerra a la pobreza y al sufrimiento y he firmado un compromiso de paz y amor entre los hombres.”
Vicenç Ferrer
Com s’acostuma a dir “no és un comiat per sempre”, és evident que no soc el mateix que quan vaig arribar, alguna cosa ha canviat a dins meu i m’enduc molt mes del que jo hagi pogut aportar. En Vicenç ho resumeix amb una frase: “Vosaltres us penseu que veniu a salvar el món però veniu a salvar-vos a vosaltres mateixos”.
La trobada amb la realitat
Recordo ara la meva arribada a la Índia. El xoc social i cultural que suposa per a un occidental arribar a un país oriental del tercer món demana uns quants dies d’adaptació. Malgrat tot, a la Fundació es crea una bombolla que no reflexa del tot la realitat social de la zona, la qual cosa també és normal, per ajudar cal estar bé. L’arribada a la Fundació va suposar primer de tot un trencament dels esquemes prefixats. Un es pensa que el rebran amb els braços oberts com a nou voluntari, que una ONG és un lloc on és reuneixen persones bones, que s’arriba per ajudar als pobres i que tot serà molt bonic, en canvi la realitat és molt més complexa. És veritat que aquesta visió idealitzada no deixa de tenir quelcom de creuada infantil. Després d’un temps aquí m’atreveixo a dir que una ONG és com la vida, hi ha de tot. Hi ha moments gratificants, satisfaccions, il·lusió, amistat, etc. però també moments durs, enveges, egoisme, rutina, desenganys i la gent no és tant bona. En definitiva, és un conjunt de persones amb virtuts i defectes, afortunadament. A mi personalment em va anar molt bé trobar-me amb la realitat, contrastar la meva idea mitificada d’una ONG (i també d’algú com en Vicenç) amb la realitat. Adonar-se d’aquest fet ajuda molt a valorar el que tenim i també el que hem viscut. Hi ha molta gent que això no ho accepta i s’enfonsa. A mi em va donar una lliçó per seguir endavant. Superat aquest punt (que no és fàcil) es comencen a distingir a persones honestes que estan aquí fent les coses el millor que poden. S’ha de reconèixer que és un bon lloc per trobar bona gent, interessant i amb ideals molt dignes de la que es pot aprendre molt. Però no és una regla general i també n’hi ha que fugen d’alguna cosa i esperen trobar aquí la solució als seus problemes. Més que a ajudar vénen a ésser ajudats, i la bufetada que s’enduen és de campionat.
La ruptura temporal amb la societat de consum
Haig d’avisar que no em considero un utòpic anti-sistema. Al contrari, crec en l’economia de lliure mercat i en el foment de la competència com a forma de progrés social, econòmic i tecnològic. Malgrat tot, s’ha de reconèixer que a vegades semblem esclaus del consum compulsiu. Aquí, m’he adonat que la societat de consum ha creat, i està creant, un conjunt de necessitats cada vegada més inútils i, el més impressionant, és que sembla que no es pugui viure fora d’aquesta espiral. La vida al campus de la Fundació m’ha fet adonar que això no és cert. Aquí, potser per que no hi hagut més remei, he vist les coses des d’una altre perspectiva. Tots aquest mesos he viscut sense gastar (...a mi que a la mà els diners em cremen) sense TV, sense mòbil, sense cotxe ni moto i sense molts dels gastos que a occident es consideren del “món de l’oci”. I no només he sobreviscut, sinó que he trobat mes temps per llegir, per conversar, per escriure i per pensar. Evidentment, no ens ha faltat ordinador i internet, els quals considero una eina genial i un avenç de la tecnologia. Però un no pot sentir-se literalment “arrencat” de la societat consumista occidental. I la sensació és brutalment alliberadora. Em va resultar xocant escoltar el cas de l’Arianne, una voluntària que treballava en una empresa de marketing. Ens explicava com l’ofegava estar tot el dia pensant en com “enganyar” als consumidors, com fer que comprin un xampú que els farà el cabell més nutritiu o com se’ls acudia fer el foradet del xampú més gran per a que s’acabi abans, entre d’altres mètodes ruins. Això està passant i és una realitat més del món occidental. Em feia molta gràcia l’expressió que utilitzava ella: “...ahora, por fin, estoy aprendiendo a vivir fuera de matrix”. La veritat, a vegades sembla que hi vivim.
El descobriment de la Índia i el contacte amb la cooperació internacional
La Índia és indescriptible, un país de contrastos, espiritual, de gent hospitalària i honesta... podria omplir pàgines parlant només de la Índia, però per això ja existeix la lonely planet que ho farà millor que jo, així que em centraré en l’aspecte humanitari. Si el front de la guerra contra la pobresa està a l’Àfrica, la reraguarda està a la Índia, un país on conviuen el primer i el tercer món, a vegades l’un al costat de l’altre. Avui en dia quasi ningú es mor de gana a la Índia, només en casos aïllats d’extrema sequera. Tot i que en descens, encara hi ha malalties eradicades a Occident com la poliomelitis, malària o lepra presents entre la població. Podríem dir que les necessitats bàsiques estan cobertes, però hi ha dèficit en sanitat, educació i sobretot a nivell formatiu. Analfabetisme, discriminació de la dona, treball infantil, marginació social dels discapacitats, manca de mètodes anticonceptius eficaços,... són problemes presents a la Índia actual. El creixement de la població per sobre del creixement econòmic segueix generant pobresa, contaminació i manca d’aigua i d’aliments. És un país relativament segur per viatjar i molt bo per entrar en contacte amb el món de la cooperació sobre el terreny. La meva estada a la Fundació m’ha permès, no només entendre el funcionament d’una ONG, sinó conèixer centenars de persones interessants entre cooperants, voluntaris i visitants. He tingut la sort de formar part d’un equip multidisciplinar i conèixer a metges, professors, periodistes, fotògrafs, economistes, informàtics, topògrafs, enginyers, bioquímics, advocats, fusters, artesans i també a “Mc Givers” d’aquests que saben fer de tot. Les trobades a la cantina de la Fundació (un autèntic think-tank) ens ha proporcionat converses de sobre taula d’allò mes interessant on cada dia s’aprenien coses noves. Debats sobre cooperació, política (els de Madrid ho saben prou bé...), mediambient, religió, etc. A Espanya, i suposo que a la resta d’occident, hi ha gent movent-se, fent coses, engegant projectes i participant en tot un conjunt de tasques solidàries, a més de la col·laboració directa amb diferents ONG. L’esperit que es crea a vegades entre els voluntaris és molt positiu, precisament el fet d’ésser voluntari, de no treballar només a canvi de diners, prestigi o poder allibera de tal manera que cadascú està disposat a donar el millor de sí mateix. I s’aconsegueix. Els resultats aconseguits en moltes disciplines no té res a envejar als occidentals. Suposo que aquesta és la grandesa de la solidaritat. El no esperar res a canvi, no posa límits, no mesura l’esforç de la feina realitzada, el subconscient no esperar amortitzar la inversió. En canvi la recompensa arriba de forma immediata. Poder ajudar algú que té unes necessitats tan extremes, les mirades penetrants d’agraïment... és aquest fenomen el que costa d’explicar amb paraules, s’ha de viure. Aquesta realitat sempre supera la ficció, i és l’única que es pot idealitzar per que sempre et quedes curt. Evidentment, no tot han estat flors i violes. En una ONG, com en una empresa, també hi ha conflictes interns, critiques al sistema, discrepàncies i suposo que això és bo, som humans i aquestes coses ajuden a evolucionar i millorar. Per a mi, sens dubte, el conjunt a estat positiu i enormement gratificant.
L’arquitectura, l’eix central de la meva tasca com a voluntari
En aquesta regió de la Índia s’han donat les condicions favorables per a permetre que l’arquitectura torni a la seva essència: donar resposta a un conjunt de problemes. Arquitectura = Solució. Un concepte que al primer món és mes ambigu, on els excedents creen sovint problemes inexistents o es redueixen a conceptes formals. Aquí els problemes s’imposen: l’elevada temperatura requereix una tipologia i uns detalls constructius específics, l’escassetat aguditza l’enginy i l’economia de mitjans, la urgent necessitat demana rapidesa en els sistemes constructius, etc. En definitiva una demanda de respostes i solucions racionals. Ha estat gratificant observar com les tipologies arquitectòniques seguides per als arquitectes que han passat per RDT ha estat l’arquitectura racionalista del segle XX. No és estrany, l’arquitectura moderna sorgia del mateix concepte: solucionar, trobar respostes racionals als problemes d’escassetat de l’Europa de les postguerres. Ha estat un exercici gratificant i nostàlgic tornar a obrir els llibres de la carrera, d’arquitectes racionalistes com Le Corbusier o Josep Lluís Sert, per ajudar-nos a traçar els eixos dels nous edificis. Per altra banda, l’elevat número de projectes i d’obres a coordinar, les reunions directes amb els constructors indis, enginyers i directors de programa ha suposat per a mi una empenta a nivell professional i formatiu, impensable al món occidental per a un arquitecte jove, que sens dubte ha compensat l’absència de sou.
Conèixer Vicenç Ferrer
No crec que sigui bo idealitzar res ni a ningú, per això em sento afortunat d’haver-lo conegut, de conèixer el seu pensament, la seva manera de fer, els seus defectes i punts febles, conèixer a l’humà i no al mite. S’ha de reconèixer que transmet una “energia” especial tot i que no crec massa en aquestes coses, per no dir gens. En Vicenç l’he conegut ja molt gran, però els anys no amaguen una gran saviesa, caràcter i una immensa convicció. Sobretot, un home pràctic i realista, adjectius que combina perfectament amb el seu pensament filosòfic. Preguntar i escoltar les seves opinions sobre les notícies actuals, les històries sobre la guerra civil i la batalla de l’Ebre, religió, etc. no deixen indiferent. Tot plegat amanit amb un humor molt peculiar, més aviat satíric, i d’una intel·ligència sorprenent. Algú que ha trobat sentit a la seva vida i ha ajudat a molts altres a trobar-ne i que ha convertit utopies en fets. Un home que amb les seves idees a mogut muntanyes.
“Mi función en esta vida no es entender, sino remediar. He declarado la guerra a la pobreza y al sufrimiento y he firmado un compromiso de paz y amor entre los hombres.”
Vicenç Ferrer
Om beach
