dimarts, 8 de maig de 2007

El comiat

Em resulta difícil resumir aquests cinc mesos de voluntariat a la Fundació Vicenç Ferrer, tampoc és la meva intenció fer-ho, per què no crec que aconsegueixi plasmar amb paraules el que ha estat i el que he sentit. Suposo que això només ho saben els que, com jo, ho han viscut. De totes maneres m’agradaria escriure algunes conclusions.

Com s’acostuma a dir “no és un comiat per sempre”, és evident que no soc el mateix que quan vaig arribar, alguna cosa ha canviat a dins meu i m’enduc molt mes del que jo hagi pogut aportar. En Vicenç ho resumeix amb una frase: “Vosaltres us penseu que veniu a salvar el món però veniu a salvar-vos a vosaltres mateixos”.

La trobada amb la realitat

Recordo ara la meva arribada a la Índia. El xoc social i cultural que suposa per a un occidental arribar a un país oriental del tercer món demana uns quants dies d’adaptació. Malgrat tot, a la Fundació es crea una bombolla que no reflexa del tot la realitat social de la zona, la qual cosa també és normal, per ajudar cal estar bé. L’arribada a la Fundació va suposar primer de tot un trencament dels esquemes prefixats. Un es pensa que el rebran amb els braços oberts com a nou voluntari, que una ONG és un lloc on és reuneixen persones bones, que s’arriba per ajudar als pobres i que tot serà molt bonic, en canvi la realitat és molt més complexa. És veritat que aquesta visió idealitzada no deixa de tenir quelcom de creuada infantil. Després d’un temps aquí m’atreveixo a dir que una ONG és com la vida, hi ha de tot. Hi ha moments gratificants, satisfaccions, il·lusió, amistat, etc. però també moments durs, enveges, egoisme, rutina, desenganys i la gent no és tant bona. En definitiva, és un conjunt de persones amb virtuts i defectes, afortunadament. A mi personalment em va anar molt bé trobar-me amb la realitat, contrastar la meva idea mitificada d’una ONG (i també d’algú com en Vicenç) amb la realitat. Adonar-se d’aquest fet ajuda molt a valorar el que tenim i també el que hem viscut. Hi ha molta gent que això no ho accepta i s’enfonsa. A mi em va donar una lliçó per seguir endavant. Superat aquest punt (que no és fàcil) es comencen a distingir a persones honestes que estan aquí fent les coses el millor que poden. S’ha de reconèixer que és un bon lloc per trobar bona gent, interessant i amb ideals molt dignes de la que es pot aprendre molt. Però no és una regla general i també n’hi ha que fugen d’alguna cosa i esperen trobar aquí la solució als seus problemes. Més que a ajudar vénen a ésser ajudats, i la bufetada que s’enduen és de campionat.

La ruptura temporal amb la societat de consum

Haig d’avisar que no em considero un utòpic anti-sistema. Al contrari, crec en l’economia de lliure mercat i en el foment de la competència com a forma de progrés social, econòmic i tecnològic. Malgrat tot, s’ha de reconèixer que a vegades semblem esclaus del consum compulsiu. Aquí, m’he adonat que la societat de consum ha creat, i està creant, un conjunt de necessitats cada vegada més inútils i, el més impressionant, és que sembla que no es pugui viure fora d’aquesta espiral. La vida al campus de la Fundació m’ha fet adonar que això no és cert. Aquí, potser per que no hi hagut més remei, he vist les coses des d’una altre perspectiva. Tots aquest mesos he viscut sense gastar (...a mi que a la mà els diners em cremen) sense TV, sense mòbil, sense cotxe ni moto i sense molts dels gastos que a occident es consideren del “món de l’oci”. I no només he sobreviscut, sinó que he trobat mes temps per llegir, per conversar, per escriure i per pensar. Evidentment, no ens ha faltat ordinador i internet, els quals considero una eina genial i un avenç de la tecnologia. Però un no pot sentir-se literalment “arrencat” de la societat consumista occidental. I la sensació és brutalment alliberadora. Em va resultar xocant escoltar el cas de l’Arianne, una voluntària que treballava en una empresa de marketing. Ens explicava com l’ofegava estar tot el dia pensant en com “enganyar” als consumidors, com fer que comprin un xampú que els farà el cabell més nutritiu o com se’ls acudia fer el foradet del xampú més gran per a que s’acabi abans, entre d’altres mètodes ruins. Això està passant i és una realitat més del món occidental. Em feia molta gràcia l’expressió que utilitzava ella: “...ahora, por fin, estoy aprendiendo a vivir fuera de matrix”. La veritat, a vegades sembla que hi vivim.

El descobriment de la Índia i el contacte amb la cooperació internacional

La Índia és indescriptible, un país de contrastos, espiritual, de gent hospitalària i honesta... podria omplir pàgines parlant només de la Índia, però per això ja existeix la lonely planet que ho farà millor que jo, així que em centraré en l’aspecte humanitari. Si el front de la guerra contra la pobresa està a l’Àfrica, la reraguarda està a la Índia, un país on conviuen el primer i el tercer món, a vegades l’un al costat de l’altre. Avui en dia quasi ningú es mor de gana a la Índia, només en casos aïllats d’extrema sequera. Tot i que en descens, encara hi ha malalties eradicades a Occident com la poliomelitis, malària o lepra presents entre la població. Podríem dir que les necessitats bàsiques estan cobertes, però hi ha dèficit en sanitat, educació i sobretot a nivell formatiu. Analfabetisme, discriminació de la dona, treball infantil, marginació social dels discapacitats, manca de mètodes anticonceptius eficaços,... són problemes presents a la Índia actual. El creixement de la població per sobre del creixement econòmic segueix generant pobresa, contaminació i manca d’aigua i d’aliments. És un país relativament segur per viatjar i molt bo per entrar en contacte amb el món de la cooperació sobre el terreny. La meva estada a la Fundació m’ha permès, no només entendre el funcionament d’una ONG, sinó conèixer centenars de persones interessants entre cooperants, voluntaris i visitants. He tingut la sort de formar part d’un equip multidisciplinar i conèixer a metges, professors, periodistes, fotògrafs, economistes, informàtics, topògrafs, enginyers, bioquímics, advocats, fusters, artesans i també a “Mc Givers” d’aquests que saben fer de tot. Les trobades a la cantina de la Fundació (un autèntic think-tank) ens ha proporcionat converses de sobre taula d’allò mes interessant on cada dia s’aprenien coses noves. Debats sobre cooperació, política (els de Madrid ho saben prou bé...), mediambient, religió, etc. A Espanya, i suposo que a la resta d’occident, hi ha gent movent-se, fent coses, engegant projectes i participant en tot un conjunt de tasques solidàries, a més de la col·laboració directa amb diferents ONG. L’esperit que es crea a vegades entre els voluntaris és molt positiu, precisament el fet d’ésser voluntari, de no treballar només a canvi de diners, prestigi o poder allibera de tal manera que cadascú està disposat a donar el millor de sí mateix. I s’aconsegueix. Els resultats aconseguits en moltes disciplines no té res a envejar als occidentals. Suposo que aquesta és la grandesa de la solidaritat. El no esperar res a canvi, no posa límits, no mesura l’esforç de la feina realitzada, el subconscient no esperar amortitzar la inversió. En canvi la recompensa arriba de forma immediata. Poder ajudar algú que té unes necessitats tan extremes, les mirades penetrants d’agraïment... és aquest fenomen el que costa d’explicar amb paraules, s’ha de viure. Aquesta realitat sempre supera la ficció, i és l’única que es pot idealitzar per que sempre et quedes curt. Evidentment, no tot han estat flors i violes. En una ONG, com en una empresa, també hi ha conflictes interns, critiques al sistema, discrepàncies i suposo que això és bo, som humans i aquestes coses ajuden a evolucionar i millorar. Per a mi, sens dubte, el conjunt a estat positiu i enormement gratificant.

L’arquitectura, l’eix central de la meva tasca com a voluntari

En aquesta regió de la Índia s’han donat les condicions favorables per a permetre que l’arquitectura torni a la seva essència: donar resposta a un conjunt de problemes. Arquitectura = Solució. Un concepte que al primer món és mes ambigu, on els excedents creen sovint problemes inexistents o es redueixen a conceptes formals. Aquí els problemes s’imposen: l’elevada temperatura requereix una tipologia i uns detalls constructius específics, l’escassetat aguditza l’enginy i l’economia de mitjans, la urgent necessitat demana rapidesa en els sistemes constructius, etc. En definitiva una demanda de respostes i solucions racionals. Ha estat gratificant observar com les tipologies arquitectòniques seguides per als arquitectes que han passat per RDT ha estat l’arquitectura racionalista del segle XX. No és estrany, l’arquitectura moderna sorgia del mateix concepte: solucionar, trobar respostes racionals als problemes d’escassetat de l’Europa de les postguerres. Ha estat un exercici gratificant i nostàlgic tornar a obrir els llibres de la carrera, d’arquitectes racionalistes com Le Corbusier o Josep Lluís Sert, per ajudar-nos a traçar els eixos dels nous edificis. Per altra banda, l’elevat número de projectes i d’obres a coordinar, les reunions directes amb els constructors indis, enginyers i directors de programa ha suposat per a mi una empenta a nivell professional i formatiu, impensable al món occidental per a un arquitecte jove, que sens dubte ha compensat l’absència de sou.

Conèixer Vicenç Ferrer

No crec que sigui bo idealitzar res ni a ningú, per això em sento afortunat d’haver-lo conegut, de conèixer el seu pensament, la seva manera de fer, els seus defectes i punts febles, conèixer a l’humà i no al mite. S’ha de reconèixer que transmet una “energia” especial tot i que no crec massa en aquestes coses, per no dir gens. En Vicenç l’he conegut ja molt gran, però els anys no amaguen una gran saviesa, caràcter i una immensa convicció. Sobretot, un home pràctic i realista, adjectius que combina perfectament amb el seu pensament filosòfic. Preguntar i escoltar les seves opinions sobre les notícies actuals, les històries sobre la guerra civil i la batalla de l’Ebre, religió, etc. no deixen indiferent. Tot plegat amanit amb un humor molt peculiar, més aviat satíric, i d’una intel·ligència sorprenent. Algú que ha trobat sentit a la seva vida i ha ajudat a molts altres a trobar-ne i que ha convertit utopies en fets. Un home que amb les seves idees a mogut muntanyes.

Mi función en esta vida no es entender, sino remediar. He declarado la guerra a la pobreza y al sufrimiento y he firmado un compromiso de paz y amor entre los hombres.”

Vicenç Ferrer




diumenge, 29 d’abril de 2007

Escapada a Gokarna

Del desert a la platja

Vaig aprofitar per marxar uns dies amb uns voluntaris que deixaven la Fundació i explorar així una mica més el país abans de tornar cap a casa.

Després de viatjar 8 hores en tren i 6 hores en autobús arribàvem a Gokarna (“orella de vaca¨) un poble que es troba a la costa oest del país, on hi conflueixen des de peregrins hindús a turistes hippies fumetes i il·luminats.

La seca calor del desert d’Anantapur, a la qual ens havíem acostumat, contrastava amb la calor humida de la platja tropical que ens amarava el cos de suor.

Ens allotjàvem en una cabanyeta a la mateixa platja. Els contrastos que hi trobàvem eren una constant: vaques sagrades passejant tranquil·lament per la platja, sadhus hindús resant als temples, guest-house oferint menjar occidental i cervesa entre les palmeres, famílies índies banyant-se vestits de cap a peus,...



Les aigues del mar arabic (Koundly beach)
Recuperant els kg perduts
Om beach



dimarts, 24 d’abril de 2007

Sant Jordi indi

Els dos Jordis de la Fundacio (...i tambe els dos arquitectes) varem portar la tradicio del pais mes enlla de les nostres fronteres regalant una rosa a totes les voluntaries i cooperants espanyoles (a les de Madrid tambe!).
Malgrat que no es respirava l'ambient magic de la Rambla, el somriure d'una dona davant d'una rosa es universal...




dijous, 12 d’abril de 2007

Auditori per a l'hospital de Bathalapally

Superficie: 1.100 m2
Aforament: 420 persones
Cost aproximat de construccio: 8.250.000 Rp (150.000 euros)
Timing: Inici obres: abril 2007 - Entrega prevista obres: desembre 2007
Dades tecniques: Estructura de formigo armat amb jasseres de cantell i llosa massissa de 15 cm. Parets de totxo massis de formigo. Acabat arrebossat i pintat.




Casament musulmà

Aquesta vegada ens va convidar un dels comptables del departament de construcció. El seu germà es casa i ens suplica que assistim a la boda. Són musulmans, una de les religions de la Índia que conviu pacíficament amb la hindú i la cristiana.

La boda musulmana també es realitza en un auditori. A diferència de la religió hindú, el nuvi apareix tot sol a l’escenari, on hi acudeix el mul·là per a recitar fragments del corà, i la núvia es troba apartada de la multitud en una altre habitació.

Després arriba el dinar, un arròs amb xai deliciós. El xai estava cuinat al punt de manera que es desfeia a la boca. Amb diferència, un dels millors àpats que he provat des de que estic per aquí. Això sí, no queda més remei que menjar amb la mà, una autèntica pringada...

La nostra presència despertava curiositats i tothom ens volia conèixer només pel fet d’ésser blancs. L’hospitalitat amb que reben als convidats contrasta amb la diferència de gènere de la tradició musulmana. Mentre el nuvi rep ofrenes i felicitacions de tothom, a la núvia la tenen a l’habitació del costat, en aquest cas el bany, on rep felicitacions més discretes.

Als pocs dies de tornar a casa tindré una altra boda. Aquest any només em quedarà anar a una boda jueva per a completar el "cupo"...




dimarts, 3 d’abril de 2007

Una vegada més, la realitat superant la ficció...

Us presento a en Rafael Selas. Aquests dies ha passat per la Fundació. Ha vingut directament des de Kenya, juntament amb el cap d’una de les tribus locals i la seva dona, per a conèixer a en Vicenç i visitar la Fundació. Volen aprendre del sistema organitzatiu de RDT per aplicar coneixements a la ONG que han fundat a l’Àfrica: Anidan.

La seva visita no ens ha deixat indiferent. Ja des de que vàrem parlar amb en Rafael el primer dia ens va deixar a tots els voluntaris amb la boca oberta quan explicava la seva història. Les converses amb ell ens han fet anar a dormir a altes hores de la matinada, malgrat haver de treballar al dia següent.

I és que la seva història podria ser digne d’un llibre (li hem insistit que l’ha d’escriure) o d’una pel·lícula.

En Rafael va estudiar la carrera de comunicació als Estats Units i va treballar durant cinc anys en producció a Univisión Cadena Nacional de Televisión de Miami i un any i mig per a Televisiva Internacional com a coordinador d’operacions internacionals. Ha treballat directament al costat de gent com Rupert Murdoch, una de les 100 fortunes del món segons Forbes, i en producció per a la família Estefan. Tant a nivell professional com a nivell econòmic va aconseguir moltes de les metes que es va proposar. Tot i això, ens explica com tot aquell món no li va deixar un bon gust de boca.

Després de viatjar a Lamu (Kenya) l’any 2001 i veure la situació del país, i sobretot dels nens, va decidir comprar-se un pis a Madrid i, amb els beneficis que li donava el lloguer, es va quedar a Kenya per a muntar una Casa d’acollida infantil on actualment hi ha 190 nens als quals presta assistència alimentaria, mèdica i escolar. Actualment el seu finançament es basa en aportacions de particulars.

Les seves experiències, amb només 35 anys, ressonen en les sobretaules de la cantina i en les nostres consciències. Malgrat que a la Índia observem escenes dures i malalties que fa anys que s’han eradicat a Espanya, la situació aquí no és pot comparar.

A Kenya hi ha 7 milions de persones que es moren de gana, un percentatge de Sida de mes del 30% de la poblacio, malalties com la malària i el còlera, màfies de prostitució, narcotràfic i corrupció política. No cal parlar de la deficiència sanitària o educativa. Els seus habitants creuen en la bruixeria i els exorcismes per a curar les malalties. També creuen que el Sida es contagia per mosquits o com si fos un constipat en comptes de per transmissió sexual. Per si tot això fos poc, els homes tenen quatre o cinc dones amb dos o tres fills cadascuna, ja siguin musulmans o cristians. L’home no s’encarrega de mantenir els seus fills o les seves dones, sinó que les dones el mantenen a ell, de manera que no treballa o si treballa es gasta el que guanya en beguda. I quan algun membre de la família manifesta els símptomes del Sida se l’expulsa i se’l abandona. Malgrat aquesta descripció, que bé podria passar per la de l’infern, en Rafael ens explica, de manera entranyable i amb una sorprenent il·lusió als ulls, que ajudar als seus nens i a la gent del poble el gratifica enormement i es vol quedar a viure alla per a sempre.

Quan escoltem les seves anècdotes ens costa de creure que pugui ésser feliç. En Rafael ha passat el dengue i quatre vegades la malària, ha vist morir nens als seus braços, ha acollit a nenes violades pel seu propi pare o oncle, conviu amb gent desnutrida i que es queda cega per la falta de vitamines i ha rebut amenaces dels narcotraficants que proporcionen heroïna a la població infantil.

En una ocasió va travessar, sense papers i subornant a la policia, la frontera amb Somàlia per anar a “recomprar” una nena que havien comprat com a esclava i que ara viu a la seva Casa d’acollida.

La seva ONG no és la única que està a la zona. Totes les grans occidentals com la Creu Roja, Oxfam, Metges Sense Fronteres o Acción Contra el Hambre hi son presents. Malgrat tot aquestes ONG, pel fet d’ésser tant grans, es troben lligades de mans en segons quines situacions i han de combregar amb la corrupció política local per a poder actuar.

En explica com a vegades ha de fer servir la imaginació per a evitar que es facin barbaritats com les abrasions de clítoris a les nenes, explicant malediccions terribles per a tota la comunitat si ho fan. Al parlar de la prevenció del Sida només ho pot fer amb els musulmans per que els cristians no volen ni sentir a parlar dels preservatius.

Ens confessa que ha tingut moltes nòvies occidentals, que van prometre que el seguirien fins a la fi del món, però que totes han acabat marxant. Ara està amb la Niwama, una kenyana guapíssima que també l’ha acompanyat fins aqui, amb la que dirigeix Anidan. Segons ens comenta, ella l’ajuda a treure la força i l’energia de sota les pedres perquè diu que és molt més forta que ell.

Amb tot, ens explica que la gratitud i la humilitat de la gent és sorprenent (un factor que sembla comú en la majoria de persones pobres) i que el fet d’ajudar a nens l’omple totalment. La seguretat i la convicció amb les quals ens parla tampoc no ens ho fa dubtar.

www.anidan.org

dissabte, 24 de març de 2007

Converses amb en Vicenç

Anar a la seva oficina i parlar amb ell resulta una novetat cada dia. La seva conversa, la seva presència i les seves sortides inspiren una sensació difícil d’expressar amb paraules. Tot i el respecte que imposa, sovint ens fem un fart de riure amb alguna de les seves reaccions acompanyades del seu peculiar sentit de l’humor. En qualsevol cas, un no queda mai indiferent.

Us deixo amb algunes de les seves frases:

“Vosaltres us penseu que veniu a salvar el món però veniu a salvar-vos a vosaltres”

“Esta chica vale todas las pesetas!”

“Esto es un tratado de teología” (referint-se a la seva col·lecció d’acudits de "El Roto", humorista grafic d'El Pais)