Escapada a Gokarna

Del desert a la platja

Vaig aprofitar per marxar uns dies amb uns voluntaris que deixaven la Fundació i explorar així una mica més el país abans de tornar cap a casa.

Després de viatjar 8 hores en tren i 6 hores en autobús arribàvem a Gokarna (“orella de vaca¨) un poble que es troba a la costa oest del país, on hi conflueixen des de peregrins hindús a turistes hippies fumetes i il·luminats.

La seca calor del desert d’Anantapur, a la qual ens havíem acostumat, contrastava amb la calor humida de la platja tropical que ens amarava el cos de suor.

Ens allotjàvem en una cabanyeta a la mateixa platja. Els contrastos que hi trobàvem eren una constant: vaques sagrades passejant tranquil·lament per la platja, sadhus hindús resant als temples, guest-house oferint menjar occidental i cervesa entre les palmeres, famílies índies banyant-se vestits de cap a peus,...

Les aigues del mar arabic (Koundly beach)

Recuperant els kg perduts

Om beach

Sant Jordi indi

Els dos Jordis de la Fundacio (...i tambe els dos arquitectes) varem portar la tradicio del pais mes enlla de les nostres fronteres regalant una rosa a totes les voluntaries i cooperants espanyoles (a les de Madrid tambe!).

Malgrat que no es respirava l'ambient magic de la Rambla, el somriure d'una dona davant d'una rosa es universal...

Auditori per a l'hospital de Bathalapally

Superficie: 1.100 m2
Aforament: 420 persones
Cost aproximat de construccio: 8.250.000 Rp (150.000 euros)
Timing: Inici obres: abril 2007 - Entrega prevista obres: desembre 2007
Dades tecniques: Estructura de formigo armat amb jasseres de cantell i llosa massissa de 15 cm. Parets de totxo massis de formigo. Acabat arrebossat i pintat.

Casament musulmà

Aquesta vegada ens va convidar un dels comptables del departament de construcció. El seu germà es casa i ens suplica que assistim a la boda. Són musulmans, una de les religions de la Índia que conviu pacíficament amb la hindú i la cristiana.

La boda musulmana també es realitza en un auditori. A diferència de la religió hindú, el nuvi apareix tot sol a l’escenari, on hi acudeix el mul·là per a recitar fragments del corà, i la núvia es troba apartada de la multitud en una altre habitació.

Després arriba el dinar, un arròs amb xai deliciós. El xai estava cuinat al punt de manera que es desfeia a la boca. Amb diferència, un dels millors àpats que he provat des de que estic per aquí. Això sí, no queda més remei que menjar amb la mà, una autèntica pringada...

La nostra presència despertava curiositats i tothom ens volia conèixer només pel fet d’ésser blancs. L’hospitalitat amb que reben als convidats contrasta amb la diferència de gènere de la tradició musulmana. Mentre el nuvi rep ofrenes i felicitacions de tothom, a la núvia la tenen a l’habitació del costat, en aquest cas el bany, on rep felicitacions més discretes.

Als pocs dies de tornar a casa tindré una altra boda. Aquest any només em quedarà anar a una boda jueva per a completar el "cupo"...

Una vegada més, la realitat superant la ficció...

Us presento a en Rafael Selas. Aquests dies ha passat per la Fundació. Ha vingut directament des de Kenya, juntament amb el cap d’una de les tribus locals i la seva dona, per a conèixer a en Vicenç i visitar la Fundació. Volen aprendre del sistema organitzatiu de RDT per aplicar coneixements a la ONG que han fundat a l’Àfrica: Anidan.

La seva visita no ens ha deixat indiferent. Ja des de que vàrem parlar amb en Rafael el primer dia ens va deixar a tots els voluntaris amb la boca oberta quan explicava la seva història. Les converses amb ell ens han fet anar a dormir a altes hores de la matinada, malgrat haver de treballar al dia següent.

I és que la seva història podria ser digne d’un llibre (li hem insistit que l’ha d’escriure) o d’una pel·lícula.

En Rafael va estudiar la carrera de comunicació als Estats Units i va treballar durant cinc anys en producció a Univisión Cadena Nacional de Televisión de Miami i un any i mig per a Televisiva Internacional com a coordinador d’operacions internacionals. Ha treballat directament al costat de gent com Rupert Murdoch, una de les 100 fortunes del món segons Forbes, i en producció per a la família Estefan. Tant a nivell professional com a nivell econòmic va aconseguir moltes de les metes que es va proposar. Tot i això, ens explica com tot aquell món no li va deixar un bon gust de boca.

Després de viatjar a Lamu (Kenya) l’any 2001 i veure la situació del país, i sobretot dels nens, va decidir comprar-se un pis a Madrid i, amb els beneficis que li donava el lloguer, es va quedar a Kenya per a muntar una Casa d’acollida infantil on actualment hi ha 190 nens als quals presta assistència alimentaria, mèdica i escolar. Actualment el seu finançament es basa en aportacions de particulars.

Les seves experiències, amb només 35 anys, ressonen en les sobretaules de la cantina i en les nostres consciències. Malgrat que a la Índia observem escenes dures i malalties que fa anys que s’han eradicat a Espanya, la situació aquí no és pot comparar.

A Kenya hi ha 7 milions de persones que es moren de gana, un percentatge de Sida de mes del 30% de la poblacio, malalties com la malària i el còlera, màfies de prostitució, narcotràfic i corrupció política. No cal parlar de la deficiència sanitària o educativa. Els seus habitants creuen en la bruixeria i els exorcismes per a curar les malalties. També creuen que el Sida es contagia per mosquits o com si fos un constipat en comptes de per transmissió sexual. Per si tot això fos poc, els homes tenen quatre o cinc dones amb dos o tres fills cadascuna, ja siguin musulmans o cristians. L’home no s’encarrega de mantenir els seus fills o les seves dones, sinó que les dones el mantenen a ell, de manera que no treballa o si treballa es gasta el que guanya en beguda. I quan algun membre de la família manifesta els símptomes del Sida se l’expulsa i se’l abandona. Malgrat aquesta descripció, que bé podria passar per la de l’infern, en Rafael ens explica, de manera entranyable i amb una sorprenent il·lusió als ulls, que ajudar als seus nens i a la gent del poble el gratifica enormement i es vol quedar a viure alla per a sempre.

Quan escoltem les seves anècdotes ens costa de creure que pugui ésser feliç. En Rafael ha passat el dengue i quatre vegades la malària, ha vist morir nens als seus braços, ha acollit a nenes violades pel seu propi pare o oncle, conviu amb gent desnutrida i que es queda cega per la falta de vitamines i ha rebut amenaces dels narcotraficants que proporcionen heroïna a la població infantil.

En una ocasió va travessar, sense papers i subornant a la policia, la frontera amb Somàlia per anar a “recomprar” una nena que havien comprat com a esclava i que ara viu a la seva Casa d’acollida.

La seva ONG no és la única que està a la zona. Totes les grans occidentals com la Creu Roja, Oxfam, Metges Sense Fronteres o Acción Contra el Hambre hi son presents. Malgrat tot aquestes ONG, pel fet d’ésser tant grans, es troben lligades de mans en segons quines situacions i han de combregar amb la corrupció política local per a poder actuar.

En explica com a vegades ha de fer servir la imaginació per a evitar que es facin barbaritats com les abrasions de clítoris a les nenes, explicant malediccions terribles per a tota la comunitat si ho fan. Al parlar de la prevenció del Sida només ho pot fer amb els musulmans per que els cristians no volen ni sentir a parlar dels preservatius.

Ens confessa que ha tingut moltes nòvies occidentals, que van prometre que el seguirien fins a la fi del món, però que totes han acabat marxant. Ara està amb la Niwama, una kenyana guapíssima que també l’ha acompanyat fins aqui, amb la que dirigeix Anidan. Segons ens comenta, ella l’ajuda a treure la força i l’energia de sota les pedres perquè diu que és molt més forta que ell.

Amb tot, ens explica que la gratitud i la humilitat de la gent és sorprenent (un factor que sembla comú en la majoria de persones pobres) i que el fet d’ajudar a nens l’omple totalment. La seguretat i la convicció amb les quals ens parla tampoc no ens ho fa dubtar.

www.anidan.org